Hi havia una vegada un poble on vivia de l’agricultura i la ramaderia i un dia una noia, que es deia Núria, es va perdre pel bosc i tardava en arribar a casa. Es va fer de nit i com no hi havia lluna el camí era molt fosc. Els homes del poble van sortir a buscar-la a la muntanya amb una espelma per veure-s’hi i un pal llarg y gruixut per que al bosc hi havia animals perillosos i feres. Amb ells anava un nen petit, que era molt llest i valent, i que portava un bastonet petit i un cistell.
Quan eren a prop de la muntanya es va sentir un soroll molt fort. Ningú sabia de que podria ser i es miraven uns als altres fins que un home molt gran, com l’avi, va dir: Jo se que es aquest soroll, es la veu del drac vermell. Tothom es va agafar fort amb por de trobar-se’l i van continuar caminant. Al cap d’una estona van sentir un crit, aquesta vegada de noia i després el crit del drac. Ara ja sabien que la Núria era muntanya amunt i que segurament el drac l’havia trobat i van sortir corrent a intentar salvar-la.
Quan van arribar a un petit pla, de sobte, van veure una ombra negra enorme que era la que feia el drac i tots els homes, fets i drets, van sortir fugint muntanya avall. Només el nen es va quedar, va anar fins on era el drac i va treure el que portava al cistell. Era una poma vermella preciosa. La va punxar amb el petit bastonet i així li va apropar al drac. El drac es va mirar el nen, es va mirar la poma i després d’un moment de pensar es va empassar la poma d’una sola queixalada.
Quan va acabar de menjar-la va dir: A partir d’ara no menjaré ni nens, ni noies, ni animals de granja, només menjaré pomes vermelles. Des de aquell dia, cada nit, un noi del poble porta un cistell de pomes al drac, i, tal com va dir, des de aquell dia el drac ha deixat de fer por als vilatans que ja l’anomenen el drac menja-pomes.