El cotxe rosa de les quatre nenes

Hi havia un poble on hi havia quatre nenes a les que els hi agradava passejar-se amb un cotxe de color rosa. La mes gran te sis anys i es diu Carmen, la segona te cinc anys i es diu Malena, la tercera te quatre anys i es diu Ivi i la més petita de totes te tres anys i es diu Marta.

Van decidir un dia anar a fer un picnic al parc. Van baixar del cotxe i de una maleta petita van treure unes estovalles, quatre plats, quatre forquilles, quatre ganivets i quatre culleres petites, un cobert per cada una de les nenes.

Després les nenes van portar cada una el pastís que havien preparat: la Carmen va portar un pastís de maduixa, la Malena va portar un pastís de xocolata, la Ivi un pastís de nata i la més petita de totes, la Marta, va portar un pastís de nous. Les nenes van tallar els pastissos i van posar una mica da cada un a tots els plats per poder-los tastar tots.

Al cap d’una estona va passar corrent per allà en Dani, que era el germà de la Marta, i les nenes li van dir: Que vols venir amb nosaltres? En Dani va dir que si i aleshores les nenes li van posar un plat, una forquilla, un ganivet i una cullera petita, van tallar una mica de cada un dels pastissos i els van posar al plat d’en Dani.

Al cap d’una estona va passar corrent per allà l’Aris i les nenes li van dir: Que vols venir amb nosaltres? L’Aris va dir que si i aleshores les nenes li van posar un plat, una forquilla, un ganivet i una cullera petita, van tallar una mica de cada un dels pastissos i els van posar al plat de l’Aris.

I així amb els nens que anaven passant.

Quan tots van acabar de menjar i van jugar una mica al parc van anar tots plegats a la casa de la Raquel on hi havia molts gossos: hi havia un gos blanc petit que es deia Lobito, la seva mare que es deia Paloma i dos gossos que eren blans i negres que es deien Troski i Tango. Van estar jugant amb els gossos i s’ho van passar molt be menys en Tango que no se perquè sempre està enfadat.

Quan es va fer de nit els pares de les nenes les van cridar per anar a sopar i van marxar cap a casa seva amb el seu cotxe rosa, menys la mes petita de totes, la Marta, que va anar a sopar amb el seu germà, en Dani i l’Aris.

El drac gris

Hi havia una vegada un drac gris que no tenia bona orientació, era molt gran i tenia la veu molt forta i gruixuda. Un dia va sortir a donar una volta pel riu que havia a prop de casa seva i quan va arribar a un llac petit va començar a sentir gana i va decidir tornar a casa a menjar unes patates, dons al drac gris l’hi agradaven molt, però vet aquí que s’havia perdut.

Va començar a mirar per tot arreu per si alguna cosa l’hi era familiar, però fins i tot de tant buscar ja no trobava ni el riu per on havia vingut. Així que va decidir de anar a preguntar.

Va arribar a un prat on hi havia una granja i s’hi va acostar. Quan va sortir el camperol li va preguntar amb la seva veu forta i gruixuda: Saps on es casa meva? Però el camperol al veure un drac tant gran i amb una veu tant forta va sortir fugint pensant que se’l volia menjar.

El drac va pensar que millor trobar un poble on hi ha mes gent que el pogués ajudar, i així ho va fer, va anar a la plaça i va preguntar a una dona amb la seva veu forta i gruixuda: Saps on es casa meva?. La dona va sortir corrents i quan la gent del poble va veure la dona fugir es van amagar a casa seva i el drac gris es va trobar sol i sense ningú a qui demanar ajuda, amb el que va decidir anar a un altre lloc.

Allà on anava tothom fugia de la seva forta veu fins que va arribar a una casa on vivia un avi que havia perdut una mica la oïda. El drac va preguntar Saps on es casa meva? i l’avi, que no l’havia sentit be va dir: Que dius?, parla’m mes fort. El drac sorprès va tornar a preguntar, ara una mica mes fort: Saps on es casa meva? i aleshores l’avi va tornar a dir: Que dius?, que no et sento, parla’m mes fort. El drac gris, ara amb totes les seves forces, va cridar: Saps on es casa meva? Els animals de la granja es van amagar, els arbres propers van perdre les fulles i fins i tot quan el so va tornar de les muntanyes es va sentir molt fort. Tant que fins i tot el drac es va girar. L’avi no es va moure ni una mica i va contestar: Dons no ho se, però ho podem preguntar al poble del costat. Quina alegria sentir-te!. Feia temps que no podia parlar amb ningú.

El drac també cridant l’hi va explicar que ja hi havia anat però que amb la seva veu tant forta la gent havia fugit de por i l’avi aleshores li va dir: No et preocupis, jo puc preguntar per tu, i com que no crido tant a mi no en tindran por i encara que jo no pugui sentir el que diguin, tu si, i així podrem arribar a casa teva.

Així ho van fer i preguntant als pobles i a les masies al final van aconseguir per arribar a la cova del drac. Des de aleshores el drac gris i l’avi sord van junts a tot arreu i d’aquesta manera poden conversar i explicar-se histories, això si, el drac ha de cridar una mica.

El gos pastor

Hi havia una vegada un gos gros i valent que es deia Pastor i que vivia a una casa al camp. Passava el dia menjant, dormint i tornant a menjar i dormir.

Un dia es va aixecar de matí i va decidir que havia de ser útil als demés però no sabia com fer-ho. Va pensar en fer dibuixos bonics, però no tenia dits per aguantar el llapis, va pensar en anar volant a portar el menjar als pagesos, però no tenia ales com els dracs.
Va pensar en caçar ratolins, però això jo ho feien els gats. Va pensar en moltes coses però no trobava en que podria ser útil, així es va posar a mirar per la finestra per veure si se li ocorria una idea i es deia: Quina seria la feina adient per a mi? Sóc fort sóc valent i puc córrer molt.

Al carrer hi havia molt revolt, hi havia ovelles per tot arreu i la gent corrent pels carrers, i es que les ovelles havien anat a menjar al camp i ara no havia manera de que tornessin al tancat. Aleshores va pensar: Ja se el que faré, tornaré les ovelles al tancat.

El gos pastor va sortir corrent de casa i va perseguir les ovelles una a una. Quan va arribar on era la primera ovella li va fer una petita mossegada al cul i li va dir: Directe al tancat o et tornaré a mossegar!. La ovella va sortir corrent i ella tot soleta va fer un salt i va entrar dins el tancat.

Desprès de la primera, va anar darrera de la segona, li va fer una petita mossegada al cul i li va dir: Directe al tancat o et tornaré a mossegar!. Després va anar per la tercera i així fins la desena. A partir d’aquesta, totes les demés ovelles van anar juntes i sense protestar, de la primera a la última, que era la vintena cap al tancat i cap de les ovelles va gosar sortir del tancat en tot el dia.

A partir d’aleshores els homes que cuiden les ovelles i les porten a menjar al camp es diuen pastors i porten un gos per si alguna es despista i vol anar on no ha d’anar.

El tren blau gran

Hi ha a la estació parat el tren blau gran i això no es habitual, dons aquest tren te un treball poc habitual i normalment no porta ni mercaderia ni gent. Que fa el tren blau gran?, s’encarrega d’ajudar als trens que s’han espatllat.

No es un tren molt ràpid però sempre te pressa, dons si un tren te problemes s’hi ha d’anar ràpid per deixar la via lliure pels altres trens. Per això el tren blau ha de conèixer totes les estacions i totes les vies i ha de saber sempre com arribar aviat tot arreu sense entorpir la feina de la resta de trens. El tren blau gran no s’atura a les estacions si no es imprescindible i quan hi ha de passar pita ben fort i amb temps per avisar i d’aquesta manera el revisor per que li doni via lliure, dons ajudar a un altre tren no pot esperar.

El tren blau gran sempre va preparat, porta un vagó petit ple de carbó per si un tren s’ha quedat sense, porta una caixa d’eines molt complerta i una petita grua per treure obstacles de la via, però a vegades ha de fer altres coses:

Un dia un tren de viatgers es va quedar aturat a una quants metres de l’estació de Sant Celoni i el revisor va demanar al tren blau que hi anés. El tren va pensar un moment com anar-hi, va fer la senyar de sortir i es va posar en marxa. Va passar per unes quantes estacions fins que va arribar on estava aturar el tren i aleshores va preguntar-l’hi: En que et puc ajudar per continuar el teu viatge? I el tren va respondre: Mira, resulta que tinc el motor espatllat i es calenta molt i així no puc portar als viatgers a l’estació. El tren blau gran va treure la caixa d’eines, però el problema no es podia arreglar ràpid i els viatgers no podien esperar. Aleshores va decidir posar-se davant i remolcar tren i vagons fins a l’estació, deixar els viatgers i portar el tren avariat fins a cotxeres.

El drac rosa

Als dracs rosa els hi agrada molt volar, però no els hi agrada volar sols, per tant sempre van de dos en dos o de tres en tres. A vegades però no troben cap drac amb el que volar i aleshores s’apropen a les ciutats i truquen a la porta de les cases.

Qui es? Diuen des de dins i aleshores el drac rosa es presenta: soc un drac rosa i m’agrada molt volar, però no m’agrada volar sol, que hi ha algun nen petit que vulgui volar amb mi? Aleshores, qui viu a la casa, si no hi ha cap nen petit, contesten: ho sentim molt, drac bonic, però no hi ha cap nen petit.

El drac aleshores va a una altra casi i es torna a presentar: soc un drac rosa i m’agrada molt volar, però no m’agrada volar sol, que hi ha algun nen petit que vulgui volar amb mi? i si hi ha un nen petit a la casa el papa i la mama l’hi pregunten si vol volar amb el drac i aleshores tots dos poden anar on vulguin anar: al parc, a l’estació a veure trens, a la granja del Pepet o on faci falta.

Y es que els dracs rosa no son molt grans i només poden portar un nen gran o dos nens petits com per exemple l’Aris i l’Adrià.

Els dracs rosa son molt útils als pobles i a les ciutats dons tenen un olfacte molt fi i si a un nen se li perd el gos o una ovella per la flaira que fan el poden trobar. Això si els ha de guiar el nen per que si no, no saben si es el gos perdut o un altre que passava pels voltants.

Y si el que es perd es un nen o una nena encara es mes fàcil per que cada persona te un olor diferent que queda a la roba i si al drac se li dona a olorar la roba del nen no tarda ni un moment es saber on es i en sortir a buscar-lo.

El drac negre

Hi havia una vegada un drac tan negre com la nit, al que tots tenien molta por per que era molt difícil de veure; arribava de nit i sense fer soroll i sense que ningú el veies entrava als estables i es menjava alguna vaca, ovella o animal de granja. I mira que miraven de veure’l per fer-lo fugir, però com era negre i de nit, no havia manera.

Un dia la gent del poble es va cansar de la situació i va demanar ajuda a un cavaller. Aquest va acceptar el repte i va estar tota la nit despert, rondant pel poble, per si podia enxampar-lo, però va passar el mateix de sempre: el drac va venir, va entrar a un estable i va emportar-se una gallina sense que ni el cavaller ni ningú se’n adonés.

Al matí i després del seu primer fracàs el cavaller va estar pensant una bona estona i va trobar una solució: com sabeu, als dracs, i a molts nens també, el que mes els hi agrada son els pastissos de xocolata, així que el cavaller va pensar de posar un pastís de xocolata al mig de la plaça del poble, al pastís lligar-l’hi una corda i a l’alta extrem de la corda un cub de pintura blanca. Quan el drac negre mengés el pastís, tiraria de la corda i a sobre li cauria el cub de pintura blanca.

Així ho va fer i aquella nit, com cada nit, el drac negre va visitar el poble i quan ja tenia una gallina agafada pel coll va veure al mig de la plaça un pastís gegant de xocolata. No es va poder resistir, va deixar la gallina i va anar directe al pastís al que li va donar una bona queixalada. Tal com estava previst sense voler va tirar de la corda i un cub de pintura blanca li va caure a sobre les ales.

Els vilatans van sortir de les cases en sentir el terrabastall i amb pals i pedres van fer fugir el drac negre que ara estava pintat de blanc i podien veure. Des de aleshores, quan el drac venia al poble, encara que fos negra nit, el podien veure de lluny i sortien a fer-lo fugir.

Els dracs taronja

Els dracs taronja te dona i dos nens. El drac taronja es el papa, la mama es diu Dragona i els dons nens drac es diuen Flip i Flap.

Els dracs taronja viuen a un castell que te cinc torres, a la primera dorm el drac taronja, a la segona la mama Dragona, a la tercera dormen en Flip i en Flap, a la quarta es on tots els dracs fan caca i a la cinquena es la cuina on mengen.

Cada matí la primera que s’aixeca es la mama Dragona. Se’n va volant a la torre del drac taronja i diu cridant: Desperta drac taronja, que ja es de dia i t’has de llevar!. Després se’n va a la torre d’en Flip i en Flap i diu cridant: Desperteu Flip i Flap que ja es de dia i us heu de llevar!

Una vegada tots quatre estan ven llevats, vestits i esmorzats surten volant fins a l’estació de tren, que es on el drac taronja treballa de maquinista. El drac taronja bufa foc dins la caldera de la locomotora i aquesta es posa en marxa i quan més fort bufa el drac mes ràpid va el tren.

No cal dir que la mama Dragona i els dragonets Flip i Flap poden anar en tren quan volen i de tant en tant aprofiten per anar a una altra muntanya on viu una altra família de dracs, però això es una altra historia que ara no s’escau.

El drac blau petit

Hi ha una escola que te la particularitat de que hi ha un drac blau petit que els nens es poden emportar a casa. El petit drac blau es diu Plaf i cada dia un nen se’l pot emportar a casa i el pot cuidar durant tot el dia: l’hi ha de donar de menjar, l’ha de rentar i l’ha de posar a dormir.

Els dracs blaus mengen pomes, peres, plàtans i patates. Al matí els nens els hi han de donar pomes, al mig dia peres i plàtans i a la nit patates.

Als dracs blaus els hi agrada molt jugar amb els nens i sobre tot jugar amb la sorra. Fins i tot tenen unes mans que poden fer servir de pales i així no n’han de portar. Això si, quan el nen i el drac arriben a casa, el nen ha de netejar-l’hi les mans i la cara, per que de tant jugar normalment s’embruta molt.

A la nit el nen ha de posar el drac a dormir i tapar-lo per que no agafi fred. Al dia següent el nen ha de portar el drac blau a l’escola per que un altre nen se’l pugui emportar a casa.

El trist conte del dolent drac verd

Hi havia una vegada un drac verd molt dolent, cada dos o tres dies anava al poble i s’emportava una vaca, una gallina, una ovella o qualsevol animal que es trobava al carrer i se la menjava a la seva cova. Els habitants del poble estaven molt farts. Així va passar molt temps però un dia el drac va fer una cosa que va fer decidir als vilatans de acabar amb aquesta situació: el drac verd s’havia emportat una noia, que es deia Nuria, a la seva cova.

Els habitants van anar a buscar un cavaller que va venir amb el seu cavall blanc, escut i armadura i una espasa. Quan la gent del poble l’hi van explicar el que passava el cavaller va anar sense tardança fins a la cova del drac i quan va ser davant va cridar: Drac dolent, deixa anar la noia i no et faré mal. El drac verd va sortir del seu amagatall i va contestar: Jo faré el que vulgui, primer et menjaré a tu i després a la noia. Això mai, va dir el cavaller i van començar a lluitar.

El drac donava cops amb les potes i amb la cua i el cavaller tractava parar-los amb l’escut. Tant forts eren els cops del drac que fins i tot, alguna vegada, li va caure l’escut a terra. Així van estar força estona fins que el cavaller, amb una mica de sort, va clavar l’espasa al coll del drac i aquest, després de fer un crit esgarrifós, va caure a terra i va morir.

El cavaller va entrar dins la cova i va rescatar la noia i la va portar fins al seu poble. Tothom estava molt content, però no tot es alegria, aquest conte es trist per que no s’ha pogut acabar sense la mort del drac.

El drac vermell menja-pomes

Hi havia una vegada un poble on vivia de l’agricultura i la ramaderia i un dia una noia, que es deia Núria, es va perdre pel bosc i tardava en arribar a casa. Es va fer de nit i com no hi havia lluna el camí era molt fosc. Els homes del poble van sortir a buscar-la a la muntanya amb una espelma per veure-s’hi i un pal llarg y gruixut per que al bosc hi havia animals perillosos i feres. Amb ells anava un nen petit, que era molt llest i valent, i que portava un bastonet petit i un cistell.

Quan eren a prop de la muntanya es va sentir un soroll molt fort. Ningú sabia de que podria ser i es miraven uns als altres fins que un home molt gran, com l’avi, va dir: Jo se que es aquest soroll, es la veu del drac vermell. Tothom es va agafar fort amb por de trobar-se’l i van continuar caminant. Al cap d’una estona van sentir un crit, aquesta vegada de noia i després el crit del drac. Ara ja sabien que la Núria era muntanya amunt i que segurament el drac l’havia trobat i van sortir corrent a intentar salvar-la.

Quan van arribar a un petit pla, de sobte, van veure una ombra negra enorme que era la que feia el drac i tots els homes, fets i drets, van sortir fugint muntanya avall. Només el nen es va quedar, va anar fins on era el drac i va treure el que portava al cistell. Era una poma vermella preciosa. La va punxar amb el petit bastonet i així li va apropar al drac. El drac es va mirar el nen, es va mirar la poma i després d’un moment de pensar es va empassar la poma d’una sola queixalada.

Quan va acabar de menjar-la va dir: A partir d’ara no menjaré ni nens, ni noies, ni animals de granja, només menjaré pomes vermelles. Des de aquell dia, cada nit, un noi del poble porta un cistell de pomes al drac, i, tal com va dir, des de aquell dia el drac ha deixat de fer por als vilatans que ja l’anomenen el drac menja-pomes.

El gran tren verd

Una vegada hi havia un tren que portava molts vagons entre varies ciutats, era el tren verd i era un tren molt gran.

En total el tren blau portava deu vagons, al primer portava cotxes, al segon portava tractors, al tercer portava cavalls, al quart portava vaques, al cinquè portava porquets, al sisè portava joguets, al setè portava pilotes de colors, al vuitè portava pastissos, al novè portava xocolata i al desè portava llibres de contes.

Quan el tren va arribar a la primera ciutat, va deixar els cinc primers vagons i, què portaven els vagons que va deixar el tren a la primera parada? El primer vagó portava cotxes, el segon portava tractors, el tercer portava cavalls, el quart portava vaques i el cinquè portava porquets.

El tren va continuar el seu viatge i quan va arribar a la última ciutat va deixar els vagons que li quedaven, i, què portaven els vagons que va deixar el tren a la última parada? El primer vagó joguets, el segon portava pilotes de colors, el tercer portava pastissos, el quart portava xocolata i el cinquè i últim vagó portava llibres de contes.

El tren negre

Hi havia una vegada un tren negre de vapor que era molt gran. Estava acostumat a portar grans càrregues a grans distancies i estava molt segur de la seva capacitat. Un dia va tenir un encàrrec molt especial: havia de transportar un pastís d’aniversari gegant per a un nen que estava a l’altra punta del país. Tres dies hauria de tardar en portar-li-ho.

Per fer un viatge tant gran va enganxar darrera seu un vagó ple de carbó i al final el pastís gegant. Va començar a rodar ven ràpid i va estar tot el dia i part de la nit corrent per les vies, però al final va començar a tenir son i va decidir buscar un lloc on dormir una mica i continuar fresc al dia següent. Va arribar a una estació petita i es va posar a dormir.

Al dia següent, es va despertar i al seu costat estava un tren blau petit que li va preguntar: On vas locomotora gran? I la locomotora negra va respondre: A l’altra punta del país a portar un pastís gegant per l’aniversari d’un nen. Dons em sembla que no portes prou carbó per arribar tant lluny, si vols et puc anar a buscar un vagó de carbó per tu. I tu que sabràs!, no necessito la teva ajuda!, va respondre la locomotora negra, jo ja se el que em faig. I fen un xiulet ven fort va sortir de l’estació i va continuar corrent.

Tot el dia va continuar corrent pensant que fins i tot arribaria d’hora i quan s’estava fen de nit la caldera va deixar de escalfar i el vapor va deixar de moure el tren. La locomotora negra no podia continuar el seu viatge i a aquest paratge oblidat no podria demanar ajuda. S’havia acabat el carbó.

La nit començava a ser fosca i la gran locomotora començava a tenir por. I mes quan va començar a sentir els crits dels mussols que no havia sentit mai. Desprès de una estona llarga va començar a sentir un soroll que cada vegada es feia més fort i al final de la corba va veure una llum petita que s’acostava. Qui seria? Pensava la locomotora negra i agafava mes por. Al final quan la llum estava prou propera va veure que era el petit tren blau que al final es va posar al seu costat.

Hola locomotora negra, va dir la petita locomotora, t’he portat un vagó ple de carbó per que puguis acabar el teu viatge. Aleshores la locomotora negra va adonar-se de varies coses: que sempre s’ha d’escoltar als demés, siguin petits o grans; que s’ha de ser agraït i acceptar l’ajuda dels altres quan ens la ofereixen; i que a vegades no tenim la raó i per tant hem de ser humils. La locomotora negra va demanar perdó al petit tren blau i va continuar el seu viatge, va arribar a l’hora pactada i el nen va tenir el seu pastís d’aniversari el dia que tocava.

El tren taronja

Hi havia una vegada poble on no hi havia cap cotxe i només hi arribava un tren cada dia: el tren taronja. Els vilatans un dia van decidir demanar al tren taronja que anés a buscar un cotxe per cada habitant del poble. Uns volien un cotxe gran i uns altres petit, uns el volien de color verd i els altres vermell, així que van fer una llista i li van donar al tren taronja.

El dia que havien acordat tots el vilatans van anar a acomiadar al tren taronja i a desitjar-l’hi sort i el tren taronja va sortir content cap a la gran ciutat. Quan va arribar a la estació central es va aturar, hi havia tantes vies que no sabia per on anar així que va fer un xiulet i va esperar que vingués el revisor.

Quan va arribar el revisor l’hi va preguntar: Que vols tren taronja?, i el tren taronja li va contestar: vinc a buscar els cotxes que han demanat la gent del meu poble i hi ha tantes vies que no se per on he d’anar. Dons està tot preparat, va dir el revisor, has d’agafar la via número set i al final trobaràs els dos vagons plens de cotxes. Gracies senyor revisor. I sense aturar-se mes va començar a contar: u, dos, tres, quatre, cinc, sis i set, aquesta es la via!.

Al final de la via hi havia un petit edifici i quan, a poc a poc, va apropar-se es van obrir les portes i allà estaven els dos vagons. Va enganxar-se i va començar a tirar, però no podia, pesaven massa, va tornar a provar-ho i igualment no podia.

Per allà passava un tren verd que mirava la situació i va acostar-se i va dir al tren taronja: que vols que t’ajudi?, mira, podem tirar els dos junts per començar a rodar i quan anem a suficient velocitat em deixaré anar i ja podràs continuar tot sol. Moltes gracies, va dir el tren taronja i així ho van fer, poc a poc van anar cada vegada mes ràpid fins que van arribar a anar molt ràpid, aleshores el tren verd va dir: Ara ja pots anar sol, fins aviat!, i el tren taronja li va respondre: fins la propera vegada que vingui a l’estació central, moltes gracies.

El tren taronja va arribar, tot solet, a la petita estació del poble on tothom l’esperava. Tothom l’hi va donar les gracies, qui havia demanat un cotxe verd el tenia verd i qui l’havia demanat vermell el tenia vermell però qui mes content estava era el tren taronja que havia fer un bon servei i tenia un amic nou.

El tren blanc

Hi havia una vegada un nen que volia tornar a casa en tren. Estava a l’estació de Granollers Centre i havia d’anar a la de Granollers Nord – Les Franqueses.

El nen va entrar a l’estació i va demanar a la dona que estava a la taquilla: Vull un bitllet per Granollers Nord. La dona li va donar el bitllet i ell li va donar dos monedes. El nen va posar el bitllet a la màquina validadora i aleshores es va obrir la barrera. El nen va passar, es va guardar el bitllet i va esperar que vingués el tren.

Primer va sentir un soroll baixet, després mes fort, i al final va veure la llum blanca que hi ha al davant del tren. Al parar, les portes es van obrir i el nen va pujar i va buscar un seient on asseure’s. El tren va començar a avançar, després d’una estona va passar per un túnel i al final es va sentir una veu que deia: Propera estació Granollers Nord – Les Franqueses, correspondència amb línia u i línia tres. El nen ja sabia que era la seva estació per tant es va apropar a la porta per baixar que es el que va fer quan el tren va parar. Va tornar a posar el bitllet a la màquina validadora i quan es va obrir la barrera va sortir de l’estació.

En sortir de l’estació va girar cap a l’esquerra i va baixar per la rampa que feia el pont sobre la via i com havia de girar a la dreta i el semàfor pels vianants estava en vermell es va esperar fins que es poses verd. Va passar per davant del supermercat on compra la mama, després per la tenda dels xinesos on hi ha un dofí que es mou amb monedes, després va passar per la tenda de fruita i verdura i pel forn on comprem el pa. Quan va arribar al final del carrer va tombar a l’esquerra una altra vegada fins arribar al portal de casa, allà va trucar al intèrfon i la mama li dir: Puja Aris bonic!, puja!.

El nen va entrar i pujà la petita rampa fins l’ascensor i va prémer el botó que es va posar vermell. Quan el ascensor va arribar, va entrar dintre i va prémer el botó de casa que també es va il.luminar. L’ascensor va començar a pujar i quan va arribar a dalt es van obrir les portes. El nen va trucar el timbre i la mama el va obrir i li va donar una forta abraçada.

La furgoneta contenta i el camió cansat

Hi havia una vegada un camió molt gran que cada dia feia el mateix recorregut entre dues ciutats. Ja havia perdut la il•lusió i el camí cada vegada se li feia mes llarg, amb el que anava cantant amb veu trista: estic cansat, quin camí mes llarg, no arribaré mai al poble del costat.

Amb el temps s’havia de portar mes mercaderies entre els dos pobles i el camió no donava l’abast.

Un dia va arribar al poble un furgoneta i va dir als vilatans que ella podia fer la mateixa feina i que li agradaria fer aquest servei. Els vilatans, que estaven acostumats al camió gran, no s’ho creien gaire i durant uns dies no li van donar res a portar, així que la furgoneta els hi va dir que volia fer una carrera amb el camió. Van quedar que guanyaria qui portes abans tres càrregues fins al mercat del poble del costat.

El camió que era mes gran podia portar les tres carregues amb un sol viatge, però la furgoneta només en podia portar una, amb el que hauria de fer tres viatges, així i tot la furgoneta estava molt contenta.

Van començar tots dos a la vegada. El camió anava cantant: estic cansat, quin camí mes llarg, no arribaré mai al poble del costat, en canvi la furgoneta cantava: que contenta estic, aniré mes ràpid i arribaré abans. La furgoneta que anava mes ràpida va arribar al poble del costat, va descarregar la primera càrrega i va agafar el camí de tornada on es va trobar el camió cansat que repetia: estic cansat, quin camí mes llarg, no arribaré mai al poble del costat. El va saludar: hola camió i va continuar amb la seva cançó: que contenta estic, aniré mes ràpid i arribaré abans.

La furgoneta va arribar al primera poble i va carregar la segona càrrega. Quan va arribar a l’alçada del camió aquest continuava cantant: estic cansat, quin camí mes llarg, no arribaré mai al poble del costat, el va saludar: hola camió i va continuar amb la seva cançó: que contenta estic, aniré mes ràpid i arribaré abans.

La furgoneta contenta va deixar la seva segona carrega i va agafar el camí de tornada. Va tornar a saludar el camió i va agafar la tercera càrrega. Tots dos, ara si, estaven a punt d’arribar a la fi de la cursa, la furgoneta contenta i el camió cansat van arribar al mercat a la vegada i saps qui va guanyar? Dons la furgoneta contenta dons va trigar menys a descarregar una carrega que el camió tres.

I d’aquesta historia en traiem que quan es fa qualsevol cosa s’ha de fer content i amb ganes dons d’aquesta manera les coses es fan millor i mes ràpid.

El senyor neumàtic i el garatge tancat

Ahir vaig anar al garatge del senyor neumàtic i estava tancat. Vaig preguntar a la seva senyora i que em va dir que al matí havia vingut el senyor forner i havia portat la seva furgoneta per canviar els neumàtics.

El senyor forner va dir-l’hi: necessito canviar els neumàtics de la furgoneta per dema al matí, per que si no, no podré repartir el pa als forns i a les pastisseries. No et preocupis va dir-l’hi el senyor neumàtic, per demà ho tindràs fet.

El senyor neumàtic però no tenia neumàtics de furgoneta, només tenia neumàtics de cotxe que son mes petits i per això va tenir que tancar el garatge i anar a buscar-los al magatzem amb la seva camioneta vermella.

Quan el senyor neumàtic va arribar al magatzem va demanar a l’encarregat els quatre neumàtics per la furgoneta del senyor forner. L’encarregat va trigar força estona i només en va trobar tres. Quin problema! Va dir el senyor neumàtic, la furgoneta te quatre rodes i només n’hi ha tres, em falta una. Va demanar si en podria tenir una més per demà però l’encarregat l’hi va dir que s’hauria d’esperar un dia.

Va anar pensant fins a casa, el senyor forner necessitava la furgoneta per demà al mati i si no trobava una altra roda no podria fer-ho. Aleshores l’hi va venir al cap una idea: totes les furgonetes i tots els cotxes porten una roda de recanvi, i normalment no s’ha fet servir, està nova. Per tant, si agafo la roda de recanvi i poso les tres rodes noves tindré, tres mes una, quatre rodes.

I així ho va fer i el senyor forner va poder repartir el pa als forns i a les pastisseries.

Avui quan he anat una altra vegada al garatge el senyor neumàtic ja havia arribat la roda nova i l’estava canviat per la de recanvi que tornava al seu lloc.

El camió d’ escombraries lila

Has de saber que de tots els camions d’escombraries que hi ha un es molt diferent als altres, es el camió d’escombraries lila. Aquest camió es petit i silenciós i només el pots veure si la llum blava de la lluna l’il•lumina.

El camió va per tots els carrers dels pobles agafant els joguets trencats i el que es mes important de tot, a dintre de la caixa del darrera hi ha dos homes petits, que alguns diuen nans i d’altres follets.

Els nans del camió lila son molt traçuts i van agafant els joguets i els arreglen. Tant si li falta una roda com si necessita una mica de cola o s’han acabat les piles o si la sirena no sona o s’ha de posar un cargol, els nans converteixen els joguets en nous i els donen als nens que son bons.

I te’n recordes del tractor verd que vam portar al contenidor d’escombreries, els nans l’han arreglat i l’han portat a un nen petit que no tenia joguets. Ara aquest nen està molt content i dona les gracies als nans del camió d’escombraries i a l’Aris que ha sigut tan desprès.

El tractor taronja

Hi havia una vegada a la muntanya un poble on no hi havia escola i on els nens tenien que anar amb autobús cada dia per un camí ple de corbes.

Als nens els hi agradava molt anar a l’escola, dons la mestra explicava cançons i contes i aprenien moltes coses: les lletres, els noms dels animals, les fruites i les altres coses del camp. A mes a mes, a mig dematí feien jocs amb nens d’altres pobles i menjaven una mica de llet amb xocolata. No s’ho podien perdre!

Però vet aquí que un dia l’autobús va tenir una avaria i no va poder anar a recollir els nens a la parada.

Els nens esperaven i començaven a preocupar-se per que arribarien tard i l’autobús no passava. Ja començaven a pensar que no podrien cantar les cançons, ni jugar amb els nens del poble del costat i tot es va confirmar: arribava el conductor de l’autobús a peu i quan va arribar allà on eren els hi va dir: bon dia nens, avui no us puc portar a l’escola, l’autocar està espatllat i l’he portat al mecànic, si tot va be demà ja estarà arreglat i us podré portar.

Oh no! Van dir els nens, hi ara que farem?

En aquell mateix moment passava per la carretera el tractor taronja d’en Pascual, que portava el seu remolc ple de palla per donar de menjar els animals i una de les nenes, la Paulina, molt ràpidament el va fer parar i va demanar: Pascual! Que podries portar-nos a l’escola del poble del costat?, s’ha espatllat l’autobús i no sabem com anar. En Pascual l’hi va contestar: Jo ve que us hi portaria però el tractor va molt mes a poc a poc que l’autobús i amb aquesta carretera tan revirada quan arribem ja haurem de tornar.

Aleshores en Pep el nen mes baixet de la colla li va dir: Els tractors poden anar pel camp i la terra i si anem pel mig de la muntanya podem arribar molt mes aviat. I així es, va dir en Pascual, però us haureu d’agafar ven fort per que hi ha molts sotracs i donarem molts bots.

Tots els nens van pujar al remolc i passant per camps de conreu, camins de cabra i travessant el rierol petit, van arribar a l’escola fins i tot mes d’hora que amb l’autobús.

Durant el dia la mestra els va demanar que expliquessin com havien arribat a l’escola i quins animals havien vist pel camí i la Paulina i en Pep van explicar com trontollava el tractor i se’n van recordar de tots els animals del camí, l’esquirol, el borinot, el gat de la granja d’en Rodolí i el gall de la Ramona.
Al dia següent l’autobús ja estava arreglat, però els nens comentaven que si era millor anar donant bots amb el tractor i veure els animals del camp o be ben assentats.

I aquesta es l’historia del dia que l’autobús es va espatllar i els nens van anar a classe amb el tractor taronja d'en Pascual.

El camió d' escombraries blanc

Hi havia una vegada un poble que tenia un sol escombriaire. L’escombriaire anava pels carrers recullin les bosses de brossa de cada família deixava davant de la porta de casa. Agafava una a una les bosses i les posava al carro del que tirava el seu cavall i al final del recorregut les portava a l’abocador.

A l’escombriaire no l’hi desagradava la seva feina, però el poble cada vegada es feia mes gran i ell necessitava mes temps per recollir la brossa amb el que al final estava tota la nit treballant i també part del dia i no li quedava temps per estar amb la família ni jugar amb els seus fills. La situació va arribar a un punt que va anar a parlar amb l’alcalde.

Bon dia senyor alcalde, l’hi volia comentar un assumpte que hem de solucionar sobre la recollida d’escombreries. El poble cada vegada es mes gran i jo ja no puc recollir amb el meu cavall i el meu carro les bosses de brossa de tot el poble. Hauríem de buscar una persona que m’ajudés i d’aquesta manera la feina es faria mes aviat.

Així ho van fer però no van trobar ningú que pogués: el metge tenia els seus malalts, el forner havia de preparar el pa del matí, el fuster tampoc podia per que tenia molts encàrrecs, i així tothom.

Semblava que no hi havia solució fins que un nen va tenir una bona idea i va comentar a l’alcalde: El que hauríem de fer es comprar uns contenidors d’escombreries i un camió de brossa. D’aquesta manera, cada vegada que el camió carregués un contenidor recolliria les bosses de unes quantes famílies a la vegada i la feina es faria mes ràpid.

A l’alcalde i a l’escombriaire els hi va semblar molt be l’idea i així es va fer. Es va comprar un camió d’escombreries blanc i es van posar contenidors a totes les cantonades del poble. Des de aleshores l’escombriaire pot recorre els carrers amb els seu camió nou amb només unes poques hores, pot dormir pel matí i després jugar amb els seus fills.

I el cavall, que ara no te res que fer, es dedica a menjar pastanagues i passejar els nens petits, i s’està posant ben gros.

El tractor negre

Hi havia una vegada un tractor negre al que ningú volia pujar. Era un tractor gran i tenia una pala per moure la terra. El que passava era que una vegada un granger va agafar un tractor negre i al baixar va caure i es va fer mal a una cama. Una altra vegada movent la pala malament un tractor negre va trencar els vidres de l’escola i com va ser al hivern els nens van passar una mica de fred fins que es van arreglar les finestres. Y una altra vegada un tractor negre es va trencar just quan portava unes capses de la tenda de joguines, van caure a terra i es van trencar molts joguets.

La gent del poble havia agafat por dels tractors negres, per que deien que portaven mala sort, i des de feia molt temps ningú els feia servir, només en quedava un al costat del pou vell.

Ja era temps de collita i tots els tractors van sortir a recollir i com que els camps eren grans i estaven lluny trigarien uns dies a tornar al poble. Aquell mateix dia va començar a ploure i cada vegada mes, tant que el riu es va fer gran i mes gran i va enfonsar una casa vella que hi havia davant el pont pel que els pagesos portaven el menjar al poble.

El tractor negre, tothom ho sabia, podria sense gaire esforç moure una mica la runa i deixar el pas lliure, però era un tractor negre i portava mala sort. Es va preferir que els pagesos no portessin menjar que fer servir el tractor negre i ja feia uns dies i començava a faltar coses com l’oli, el pa, els ous i la carn.

El quart dia per la nit va ploure molt mes i una cosa va passar que va fer pensar molt als vilatans. El tractor negre ja no era negre, era de color daurat, i brillava com el sol. Només estava brut, molt brut de greix i amb l’aiguat de la nit s’havia netejat. Resulta que el mateix tractor negre de la mala sort era avui de color daurat i ja el podien fer servir i retirar la runa.

Amb això la gent del poble van entendre que el color dels tractors no te res a veure amb el que poden o no poden fer o amb la sort i la desgracia. Des de aleshores els grangers d’aquest poble no tenen por dels tractors negres i per recordar-se del que havien aprés pinten una ratlla negra al morro dels seus tractors, tinguin el color que tinguin.